Sorpresa pasquera

Acabe de despertar-me tota il·lusionada perquè hui finalment és quan vénen Víctor i Dani a visitar-me, he obert d’un estiró la cortina de l’habitació per veure quin oratge em tenia preparat hui Sheffield i açò és el que m’he trobat

Encara no he desdejunat! Encara estic flipant! La setmana passada, la última de classes, va arribar a fer fins i tot 20 graus, i es podia anar pel món en minifalda!!!! 

Per l’amor de déu, que és quatre d’abril! I Víctor i Dani arriben hui!

La última volta que va nevar va ser quan va vindre Edgar!

Por qué, isla cruel??? No vols els meus amics ací??

En fí, continuarem informant…-.-

“Renegade Pixies Cabaret & Party: All night indoor festival” o les bondats d’endur-se la càmera de festa…

Com ja he assenyalat al títol, ahir dissabte va tenir lloc aquest curiós esdeveniment al que van assistir un sel·lecte grup de dames i cavallers del qual jo vaig formar-ne part.

El cartell del festival deia així:

“Renegade Pixies is a festival indoors! Hosted by Rob Lock, Fred and C.J. – bringing together cabaret, live music and house music…expect the best in underground talent in all departments…”

I la veritat és que es va acomplir el que prometia. Underground era, bona música, actuacions impressionants rollo “circ dels horrors” i molta, MOLTA gent desfasant (de la qual jo vaig formar-ne part).

Així que ataviada amb les meues millors gales, botes, bossa i pintallavis, allà que hi vaig anar.

En aquest cas, vaig a deixar les imatges parlar per sí mateixes.

PASEN Y VEAN!

Actuació d’acròbates, molt impressionant (i si vas borratxo, com era el cas, més)

La resta ja són fotos de desfase personal-social…

I, por último, la meua foto preferida de tota la nit, la foto que és el paradigma del desfase i de l’amor primaveral que van fluir al llarg de la nit, la que provocarà més comentaris i “chascarrillos”, la més difícil d’explicar.

Amb ella us deixe, passeu bona nit i bona primavera

Molt d’amor a tots!

Una de neu, una de sol

Aquesta entrada serà curiosa i bàsicament fotogràfica.

Resulta que finalment Montse es va decidir a passar-me les fotos de la nevada, justet quan acabava de publicar l’entrada anterior.

Huí volia fer entrada solament per penjar-les, però curiosament hui també ha resultat ser un dels dies més bonics de tot l’hivern: 14 grauets, brisa suau i ni un núvol al cel.

I clar, una ocasió així no es pot desaprofitar quan es viu en esta illa tan gris i tan freda, i per això, com tot habitant de Sheffield no completament destrossat per la ressaca, he anat a fer un passeig pel parc amb geladet inclòs amb Maya, una xica que és un sol, i sí, me n’he enrecordat de dur la càmera per fer alguna que altra foto.

Així que avuí veureu les dues cares de la moneda quan es viu a Anglaterra: el fred més humit i el paisatge més verd, net i brillant.
Els dies més hivernals de l’hivern i una bonica anticipació de la primavera (que ja està ahí!!!).

Gaudiu-les com jo he gaudit de la nevada més gran que vaig veure en ma vida i  del contacte del sol i del vent en les cames… primer día de l’any amb la pell al descobert!!!

Com diría Rose, definint perfectament el sentiment de felicitat que hui ha envaït Sheffield: NO TIGHTS!!! =D

…..

UNA DE NEU

…..

…..

UNA DE SOL

…..

………..

……

…

.

Ara teniu més ganes de vindre a veure’m, eh? gentola?

Molts besos tropicals a tots!

^^

La meua nova vida

Duc moltíssim temps volent actualitzar i al final res, però aquest cop tinc una molt bona excusa: he tornat a nèixer!

Sembla exagerat i dràstic, però així és exactament com estic vivint aquestes dues primeres setmanes en la meua nova casa.

Estareu un poc perduts, perquè crec recordar que encara no havia mencionat res per ací (per no gafar la situació, ja sabeu), així que us ho explicaré breument i faré un resum de tot el que ha passat en aquest… mes??!!(mare meua, cóm passa el temps!), on cal destacar l’últim cap de setmana que vaig passar amb la meua Montse i el cap de setmana que Edgar va venir a visitar-me… que, coses de la vida, van ser un i el mateix.

- He d’avisar ara mateix que no tinc les fotos d’eixe cap de setmana perquè ningú s’ha dignat a passar-me-les, així que totes les que penjaré hui estaràn un poc “fora de context”, però què anem a fer-li…-

Doncs bé, recordeu que sempre em queixava de viure tan lluny de tot i de no poder eixir més, veure més als amics, blablabla? Doncs a això heu d’afegir que no resultava gens divertit viure amb una dona que resulta que a més és la teua casera i el seu fill de déu anys i té massa problemes i massa coses al cap per ser bona companyia. Era temps de moure, de canviar d’aire, i això precisament és el que vaig fer. Però abans de clavar-me en rotllos de mudances i de búsqueda de nova habitació i d’immobiliaries, primer venia la visita d’Edgar i el comiat de la Montse…

Sabeu quan fas plans i esperes que les coses siguen d’una manera i et fas moltes moltes il·lusions, i després resulta que te menjes una merda? Doncs aquest cop no va ser exactament així, però la cosa va ser molt més complicada i estressant del que jo hagués pogut imaginar, i tot perquè les dates de les dues “visites” se me van ajuntar inesperadament i perquè, a més i per acabar-ho d’adobar, la nevada més gran de l’hivern va decidir caure eixe mateix cap de setmana: welcome to hell.

Montse i jo voliem aprofitar “a lo grande” els nostres últims dies juntes i eixir a tope i, mira tú per on, no vam poder eixir de casa ni un dia. Carreteres prou col·lapsades, gent apalancadíssima pel fred i per la incomoditat de la nevada… fatal fatal. I jo em queixe, però el pobre Ed ho va passar encara pitjor: el seu vol era el dia que més va nevar de tots, es va retrassar, no va poder aterrar a Manchester i va haver-ho de fer a Liverpool, va perdre el tren, va haver de dormir a l’aeroport… FATAL. Al dia següent de tot aquest jaleo vaig anar a buscar-lo ben matí a l’estació i ja anàrem cap a casa… de Montse, perquè a la meua benvolguda casera (que ja sabia que jo me pirava del pis, i molt feliç no estava) no li va fer gens de gràcia que Montse se quedara a dormir a  ma casa, i me va fer massa por dir-li que a més venia un amic a veure’m. Total, que el dia que es van quedar els dos a dormir a casa ho vaig haver de fer tot a les seues esquenes… FATAL de nou. Molt d’estress per a mi, massa.

L’Ed s’ho va passar acceptablement bé, o això me va dir, i jo me n’alegre moltíssim, però jo vaig acabar destrossada física i mentalment, i a més de forma literal: em vaig posar malalta i em vaig passar com 3 dies descansant i sense voler veure a ningú. Molt molt antisocial.

Però bé, les responsabilitats em reclamaven, i ara sí havia de trobar un nou lloc on viure.

I gràcies als déus, tot va ser fàcil i genial: Ella, una amiga d’Alex que jo coneixia, just se n’anava d’Erasmus a Switzerland i deixava una preciosa habitació a una casa genial a 20 metres de casa d’Alex, a 5 minuts del gimnàs on pensava apuntar-me i a 15 de la uni. I tot per 40 lliures més del que pagava fins eixe moment en l’altra casa!!! I si contem el que em gastava amb el bus cada volta que volia tornar a casa (2,10 lliures), ni això!

Evidentment, vaig dir que sí sense pensar-ho, i res, Adela, una xica galega genial que és companya de classe i amb la que últimament estic eixint més em va ajudar a fer la mudança el segon cap de setmana de febrer, el diumenge 11, el dia que la meua antiga i “avorrida” vida va acabar i el dia que “lo bueno” va començar.

Ara tinc 5 companyes angleses genials amb les que m’he fet molt ràpid, veig als amics quan vull, isc molt més, vaig al gimnàs quasi tots els dies, NO PARE! El meu anglés millora per moments, clar, i jo sóc més feliç que mai…quin canvi, per favor!!! De veritat que no sabia ni el que em perdia per estar allà i no amb gent de la meua edat i ben a prop de tot. Han passat 3 setmanes i em sembla que duc ací tota la vida… molt molt bé.

I res, això és, i per tot això ara torne a no voler tornar mai a casa, perquè la meua vida d’ara mola massa per pensar que només tindré quatre mesos més d’ella. Simplement no, no vull ni pensar-ho. Fíjate tú que potser busque una feina en estiu i em quede… el que avisa no és traidor…

——> I LA MORALINA D’ESTA HISTÒRIA ÉS:   Benvolgut Erasmus, NO busques pis abans de venir, NO pagues res abans de veure-ho, la distància IMPORTA i MOLT, paga un poc més si això et fa estar més a prop, viu amb gent jove i amable, i a ser possible, i si vols millorar l’idioma, gent AUTÒCTONA.

Sí, sé que fa por, que vols tindre alguna cosa segura abans de venir, però fes-me cas. Agafa un alberg uns quants dies abans i busca en persona. Val moltíssim la pena i no te’n penediràs com he hagut de fer jo.

I després d’açò solament em queda acomiadar-me fins la pròxima, que serà més prompte i amb més fotos, i desitjar-vos a tots una brutal i triomfal entrada en la primavera, que ja sé jo que allà pel sud ja està ahí!

Molts besos carnavaleros! =D

PD: Moltes gràcies pels comentaris, de veritat que em doneu energies per seguir aquest petit diari-projecte i em feu sentir recolzada en els moments en què tot no és tan guai.

PPD: Intrigadíssima per saber quí em visita des de California quan jo escric en català…

Viatge a York

Ha passat una setmana des que vaig publicar aquell post sobre cacaos emocionals, i ací estic de nou, aprofitant que no tinc massa que contar i que tenia unes fotos bastant majes que penjar del viatge que férem a York la Montse, l’Anna, el Jordi i jo una setmaneta abans  de nadal. Gaudiu-les com nosaltres vam gaudir d’un dels pocs i preciats dies de sol que l’hivern de Yorkshire ens va brindar (“Oh! Qué lirismo! Qué expresión!”).

York és una ciutat del nord d’anglaterra, aproximadament a una hora i mitja de Sheffield en direcció nord, i la veritat és que a tots ens va agradar molt. Conserva molts edificis i carrers antics, és molt més “poble” que Sheffield, que diríem en València, i també molt més menuda. Molt assequible per a un dia de visita, i molt recomanable. El centre històric és preciós i té molts monuments interessants, i els jardins i parcs també són fantastics.

Veritat que aquest arbre molt bon rotllo no dona? Sembla l’arbre perfecte per penjar algú eh? I sí, això blanc que hi ha a la gespa és gel…

Aquestes runes i jardins van ser del que més em va agradar… és clar que el que fera sol també va ajudar…

Bonica esglèsia gòtica, eh? Quan ens clavàrem pel centre ja vam començar a notar la superpoblació de turistes…

Curiós home amb piano… no tocava mal, la veritat, i sempre està bé tenir una bona banda sonora.

La primera esglèsia no catòlica en la que entre (i tampoc és que siga jo súper aficionada a estos llocs). Molt MOLT diferent: Un home fora convidava a tota la gent que passava per davant a entrar i fer-se una beguda calenta i un dolç a canvi de la voluntat, mentre hi havia gent parlant de les seues històries personals de retrobament amb Déu, micro en mano, davant de tots. Una bíblia en cada seient, clar… no va estar malament, després de tot, i va ser l’únic lloc calentet al que vam poder entrar.

Açò que vé ara sí que és curiós de veritat: els carrers del centre de York són súper estrets i a més les cases, que a saber els anys que tindràn, van inclinant-se cap a dins i cap als costats, causant una sensació de claustrofòbia que no sé si aquestes fotos aconsegueixen transmetre… però us feu a la idea, no?

El delicat equil·libri emocional de l’Erasmus

Fa ja uns quants mesos que vaig encetar aquest blog amb la intenció principal de fer una mena de “llibret de notes” per recordar l’exeriència erasmus quan tot açò s’acabe, però també amb un altre objectiu: el servir d’ajuda als Erasmus que s’ho estan pensant i no saben si Sheffield molarà o que. Doncs bé, com haureu pogut observar, he descuidat bastant prou aquest últim propòsit (com també he descuidat la meua dieta, la meua rutina musical…) i a poc a poc açò s’ha anat convertint un poc en  en “la història de ma puta vida, i si no t’interessa, ho sent moltíssim en l’ànima però és el que hi ha”.

No obstant això, hui sí que vinc amb la intenció d’il·lustrar-vos un poc al voltant d’eixe peculiar i incomprés subjecte que és l’Erasmus Vulgaris, que ara després del Nadal se’n torna a la seua morada extrangera per romandre fins les esperades vacances d’estiu.

(- Avís per als lectors: Tots els meus estudis tenen solament un subjecte d’experimentació, que sóc jo, així que clar, sempre pot ser que no  a tothom li passe igual, però vamos, jo diria que sí, i si no doncs quina sort teniu tots, no?… -)

En concret hui parlaré de l’equilibri emocional d’aquest especímen, que, com prompte veureu, és del tot menys equil·librat. I, com sóc així de pragmàtica, aprofitaré l’explicació per contar què va ser de mi des de l’últim post fins ara, (Nadals inclosos) i per penjar algunes fotos que he anat fent des d’aleshores. [Les fotos seràn prou "random", amb peu de pàgina per aclarir-ho un poc]

Sheffield way of life: Essays, turisme, fred i festa amb la Mon

Sembla mentida que haja deixat passar quasi tres setmanes des de l’últim post.

Primer : disculpeu-me. Sé que és dur estar tant de temps sense saber de la meua super-cool vida. Sé que durant aquestos dies no heu pogut ni dormir preguntant-vos què havia sigut de mi. Doncs bé, no patiu més: estic bé. Bé, Ara estic genialment bé, però la setmana passada va ser un poc setmana de mierde, i l’anterior supose que simplement una setmana avorrida i normal, així que poc d’ella us contaré.

Sí que us explicaré què va fer de la meua última setmana de novembre un autèntic fàstic-infern, i què i quí va fer que la meua sort i el meu estat d’ànim canviaren. Les raons, aquí davall. Benvinguts de nous, nens i nenes, a un nou post d’aquesta claraensheffield:

(Aprofite aquesta presentació per penjar-vos per fi una de les fotos de l’actuació que vaig fer fa ja un temps i que no he tingut en el meu poder fins ara)

La primera raó de la meua desesperació de la setmana passada va ser l’assaig que havia d’entregar per a Hegel and his critics. 3000 paraules que semblaven inabastables, llibres que no entenia ni en la seua versió espanyola i apunts bastant inútils. Va cundir el pánico, però això solament 4 dies abans de la data d’entrega. Com sol passar -com EM sol passar-, els dies d’abans solament va cundir la desorientació, la desinspiració i la gosera. Sí, ho sé, “ Ya lo haré luego” es el meu lema: no intenteu canviar-me U.U

Així que sí, faltaven 4 dies per entregar un assaig que encara no sabia ni cóm abordar, i vaig començar a estressar-me. No em malinterpreteu: una mica d’estress de tant en tant m’agrada, em fa sentir viva i treballadoreta. És la sal de la vida, i bé, com els resultats em solen compensar, a fí de comptes és bien. Però clar, eixa és una de les coses que aprecies quan ja han passat, però que en el moment de fer-les són bastant bastant tocada de collons. I tocada de collons em sentia jo.

Vaig haver de lluitar al costat del despertador per dur a terme la dura empresa de despertar a un cos i a un cervell acostumats a dormir fins a les dotze, i creieu-me: va ser tot menys fàcil. Vés a la biblioteca perquè a casa et distraus i sempre trobes coses a fer menys posar-te a estudiar, busca la Filosofia del dret de Hegel en castellà, per internet, i aconsegueix passar-la a un format còmode per imprimir-la perquè sense subratllar el que lliges no eres ningú, passa a net i a intel·ligible els powerpoints del professor sobre el tema del treball, mira els absolutament salva-vides apunts del Villodre i trau-los el suc per poder adaptar alguna cosa… un estress total. 3000 paraules???!!! La diversió estava assegurada.

Així que vaig passar moltes moltes hores clavada a la biblioteca bevent café i menjant merda ràpida per no parar, i lluitant -i perdent- per no entrar al facebook cada 20 minuts. Vaig conèixer a un motivao d’Uganda que em va estar convidant a cafés i xocolatines úber-calòriques i que em va salvar una mica la vida. Des d’aquí: gràcies. Ara pese com dos quilos més, però almenys aleshores em vaig poder mantenir desperta.
I com que se’m va fer tan tard i jo visc, com ja sabeu, en la quinta ostia, vaig anar a dormir a casa d’Alex, i des d’eixe moment la meua vida va ser : biblioteca-casa Alex-biblioteca-casa Alex- biblioteca. Hores i hores davant de l’ordinador sense parar mentre la gent al teu voltant no para de fer coses guais i eixir de festeta no és fàcil, però almenys tenia un llit prop, i ajuda, benvinguda ajuda, amb l’anglés.

Doncs entre això, que necessitava dormir i una dutxa urgent, que trobava a faltar a Adri, i que em vaig enterar que ja no tinc quatre sinò tres gats, la veritat és que el dissabte per la nit em sentia bastant desgraciada. I no solament desgraciada, sinò avorrida, cansada, lletja, grossa, bruta, sola… molt mal, la veritat. Però gràcies als déus, vaig trobar un article súper aclaridor sobre el tema que estava treballant que em va salvar la vida, i vaig poder acabar el treball a temps, i mig corregit. Mig, que no tot, per falta de temps: però sabeu què? M’era absolutament igual en el moment d’entregar-lo, i m’és igual ara: només volia que acabar d’una volta i, a més, vaig aprendre molt sobre Hegel fent-lo. La nota és el que menys em preocupa. (Sí, em faig major, perles…)

Bé, doncs per fi vaig poder tornar a casa i dormiiir, dormiiir, dormiiiir… Podria haver-vos contat la meua odissea aleshores, però només pensar en passar un segon més escrivint a l’ordinador em feia venir ganes de potar, i clar, no era plan. Descans era el que necessitava, i això vaig fer: descansar.

El dia següent era dimecres i festa, i la Montse em va trucar per si voliem fer cosetes i sortir de nostra puta respectiva casa i que ens donara un poc el …”sol”. I això vam fer: vam anar allà les 4 a correus a per cosetes i després a recòrrer-nos tota Abbeydale road-London road: carrers connectats que formen una llarguíssima avinguda plagada de tendes curioses i  de segona mà i restaurants i supermercats de totes les nacionalitats.

Vam anar a una petita cafeteria-llibreria súper curiosa on els amos, un poc hippies ells i més simpàtics que el món, fan cada dia pastissos i demés delícies i te’ls pots prendre en les dues sales de dalt: dues cambres que són típiques sales d’estar angleses i on et pots trobar, a banda del mobiliari antic, moltíssims llibres, un piano i una guitarra, i els pots utilitzar lliurement. És caret, però per un cop val molt la pena.

Després, vam trobar un restaurant japonés molt molt petit però bastant barat on vam sopar bastant bé per 7 lliures cadascuna, i on a més ens vam fer un fart de riure intentant agafar l’arròs amb els bastonets.

I no contentes amb açò, vam decidir anar també al cine, que amb el carnet d’estudiant i amb un descompte especial de 2×1 que et fan els dimecres si eres Orange, ens ix per 2 lliures a cadascuna. Mongetes i Marilyn. No va ser una obra d’art però no va estar malament. Per passar l’estona ja anava bé.

No voliem que la nit acabara, i vam anar a fer-nos una birreta a un pub que vam trobar pel camí on ens vam fer fotos tan absurdes com aquestes:

—He de fer un aclariment per aquesta última: és un “joc” estúpid: intenteu passar el braç, començant pel colze, per l’altre mentre es subjecteu el nas. No podeu? Doncs nosaltres sí, i ens va semblar digne d’immortalitzar—

A les 12 ens van tirar, i plovia i ja no trobàrem res obert, així que anàrem a peu fins a sa casa i vam dormir les dues allí.
Al dia següent vaig anar a classe, on el tio bo de classe, un amic d’Alex que és escalador i que també li diuen Alex, em va dir que divendres hi hauria festeta interessant al Penelopes: sí, com haureu notat, la meua sort estava canviant, però la cosa no havia fet més que començar.

Carlos i Adela, companys de classe de Política, em van dir que els primers assaigs ja estaven corregits, i vaig anar corrent i amb el cor al puny a recollir el meu… i tenia un 71!!! Que ací és com un Excel·lent, un First!!! =D . Em vaig quedar amb una cara d’incredulitat-felicitat que em va durar tot el dia, i amb la feliç notícia em vaig compensar amb el 7é llibre de Harry Potter (el 6é ha sigut el primer llibre que he llegit completament en anglés, i estic ben orgullosa de mi) i algunes tonteries més.

Només quedava partir la pana el divendres, i ho vam fer: Concert de reggae al Penelopes, on ens vam trobar a l’Alex escalador i als seus amics, i on ens ho vam més que regozar ballant entre un bon grapat de xics més que guapos (açò està ple! que eren lletjos era una sucia mentira!). Així vam conèixer a Ozzy, un xic més que majo que es va oferir a dur-nos amb la furgo al dia següent al Peak District: al camp, al costat de Sheffield, lloc súper famos per anar a escalar (este xic també és escalador, com Jamie i Alex), i on la Montse i jo vam passar més fred que en tota nostra vida =S. Unes ventades impossibles, fang i aigua-neu, i un paisatge bastant marcià. Va molar moltíssim, i després a una mena d’alberg en el poblet del costat ens esperava un súper merescut brownie i tres xocolates amb Baileys.

Les fotos no tenen pèrdua (jo no notava ni les mans, i a més amb les botes recién estrenades…muchita tela)

Eixa nit era l’aniversari de l’Alex, i vam anar a un lloc on feien un concert benèfic que va ser més que interessant. La gent després no feia molta festa, així que la Montse i jo vam tornar a casa, a ma casa, on veierem un capítol de Community a l’ordinador abans de caure rodones: massa activitat, massa emocions en solament un cap de setmana. Necessitavem dormir molt, i així vam fer.

Aquesta matí ella s’ha pirat, i jo he estat per ací fent la paloma i ordenant un poc aquesta lleonera. I res, açò és el que ha passat que valga la pena contar.

Bé, això i que estic descobrint cada dia més cóm m’agrades, Mon, i cóm et trobaré a faltar quan te’n vages en Febrer. Eres una tia més que genial, súper llesta i molt molt graciosa (me muir de la risa veient cóm et rius com una nena dels estornuts raros de la penya, per exemple XD), i m’alegre moltíssim d’haver-te conegut. Sense tú aquest Erasmus estaria sent la meitat de divertit i de surrealista, i no tindria a ningú a qui “posmodernitzar” a altas horas de la madrugada ni a ningú amb qui romper la pana en el danceflooor, eixe lloc on no connectava tan bé amb ningú des d’Imma.

Així que ho intente ara amb l’autoritat que em prorporciona “salir por internet” i et demane, por todos los dioses: NO TE PIRES ENCARA!!! BUSCA UNA FEINA ACÍ I QUEDA’T AMB MI!!!

A tú et dedique este post per intentar comprar el teu amor, i  perquè t’ho mereixes molt  =)

–

—-

——-

PD: PER QUÈ, DESTÍ CRUEL, FAS QUE TOTES LES BONES AMIGUES QUE FAIG VISQUEN TAN LLUNY DE MIIIIII!!!! ACABARÀ AÇÒ ALGUN DIA??? =_(  HAURÉ DE RESIGNAR-ME  ETERNAMENT AMB TINDRE SOLAMENT LES PILILES A PROP???

Viatge a Tenerife: La setmana del Posmoderno amor

Ja estic a casa de nou després de la meua aventura per terres tropicals, i aquesta és la crònica del que esdevingué en una de les setmanetes més completes i boniques d’aquest any.

Com sabeu, tant la senyoreta Imma com jo esperàvem amb moltíssimes ganes que arribés ja el dia 7, i com sol passar amb aquestes coses, el dia va arribar, i allí em teníeu a mi, corrent amb la Montse cap a l’estació de trens perquè arribava, com sempre, justa justa de temps, i el tren cap a Manchester no esperava ningú.

Gràcies a ella (sort que tinc amigues bastant més organitzades que jo), vaig muntar a temps, i en una horeta em vaig plantar a l’aeroport, vaig buscar el meu terminal, vaig esperar per embarcar llegint el meu recentment adquirit llibre de Harry Potter  (i que, per enganxar-me bastant, m’està fent llegir molt en anglés), i vaig pujar a l’avió de les primeres: sí! em va tocar finestreta! =)

Durant el llarg vol de 4 hores no va passar res massa interessant. Solament l’enlairament (m’agrada molt la sensació de sentir cóm l’avió es desapega del sòl), i una fantàstica casualitat que em va sol·lucionar el meu principal problema en arribar a Tenerife Sur: cóm arribar, a la 1 del matí, des del sud fins al nord, a La Laguna, on morava la meua benvolguda Immunda. Resulta que sóc una persona bastant “desastrosa” però que solc tenir bastant sort, i al meu costat, a l’avió, seia una dona que era de Santa Cruz (nord, a prop de La Laguna), la qual es va oferir a dur-me amb ella en el cotxe del seu nebot, almenys fins a Santa Cruz, per a que allí pillara una guagua cap a La Laguna. Peeeerò la cosa no va acabar ahí, perque el xicon es va portar infinitament bé amb mi, i em va voler acostar fins la mateixa porta de casa Imma. Genial, i mai els ho agrairé prou. Gràcies gràcies a eixa gent tan bonica que hi ha encara pel món. La meua estada no podia haver començat millor.

Així que si pensava que arribaria a La Laguna a les 6 del matí “lomenos”, a les dues ja estava allí, abraçant a la meua xica que d’un bot d’alegria quasi me desgràcia el piercing de nou XD (“véns cap a jo, m’abraces i plores, i me trepitjes un peu” =P). Aquella nit poc més, perquè al dia següent Imma tenia classe i jo estava “to reben” del viatge que m’havia marcat, així que anàrem a dormir de seguida.

Em vaig despertar el matí següent i Laura, la companya de pis d’Imma, que és més amable i més bonica que un sol, em va preparar un desdejuni-banquet increïble, el qual vaig gaudir molt.- Ací he de fer un incís i donar les gràcies a aquestes tres xiques tan bones que em van alimentar tota una setmana i tot tenint en compte que jo menjaré així com les tres juntes (sí, aquest cosset sexy requereix manteniment). –  I res, tot un matí gaudint del solet increíble, de la brisa genial i de la olor de bon dia que feia tant tant de temps que no olorava… però des de la comodíssima i impecable casa d’Imma. No vaig eixir en tot el matí de casa, perque a més esperava amb ànsia el treball corregit i revisat per Alex, per donar-li els tocs finals i poder-lo entregar abans del dimecres. Ho vaig sol·lucionar tot eixa vesprada, i ja vaig ser lliure per gaudir de la resta del dies que em quedàven.

El dimecres pel matí vaig anar amb Imma a classe, i va ser agradable entendre una classe sense l’esforç extra de traduïr. Classes interessants però bastant desertes (a La Laguna els filòsofs es poden comptar amb els dits de les mans =P), i llevat del borratxo espontani que va entrar a la classe de Ciència i Gènere que ens va donar a tots ganes de matar, va estar bastant guai. Per la vesprada, bastant promptet, vam anar a Caletillas, un poblet coster més al sud amb una platja d’arena negra ben bonica, on ens férem unes fotos molt xules de les  que ara mateix podreu gaudir:

Ens vam trobar amb una imatge ben curiosa d’un núvol ben compacte aposentat selectivament damunt del poble del costat XD:

Eixa vespradeta-nit vam anar a una terrassa molt xula a fer-nos unes claretes amb llima (beguda de veritat, a veure si aquestos anglesos aprenen) i a xarrar de lo humano, lo divino y lo posmoderno. Una d’eixes xarrades guapes que feia tant de temps que no tenia amb ningú. Alimento para el alma, això eres, Immaculada! ^^

Dijous anava a ser el clímax de la setmana, però nosaltres no ho sabiem encara. Pensàvem que fariem un soparet “de sobaquillo” multitudinari a casa, i que després eixiriem “de tranquis” per la zona dels pubs (justet on viu la Imma, anda que no és llesta, la tia). Doncs bé, resulta que quasi tots els que anaven a vindre ens van “limpiar” i al sopar només ens manifestarem Imma, Fran (de València també), una companya seua de classe, i jo. Quatre animetes miserables que si no fóra per la cervesa i pel meu exquisit hummus (recepta del Terra) s’hagueren avorrit incòmodament durant tota la nit. Vam tenir sort i la conversa va fluïr bastant,així que  després ens disposarem a eixir per ahi, a veure què trobavem. I el que vam trobar va ser que la majoria de gent que podia haver estat al carrer no ho estava perquè la festa grossa de la uni era el divendres (la Ficull, o algo així). Però com nosaltres som unes rebeldes sin causa de por, ahí vam anar les dues, mano a mano, perquè Fran i aquesta xica caigueren prompte pel camí. Així que allí estàvem Imma i jo: soles, mig borratxes i amb moltes ganes de marxa. Res bo podia eixir d’ahi, veritat? Doncs sí…no. I ara m’explicaré.

Vam anar a l’Agüita, un pub així molón en el que posen música molt xula, del palo Piperrak, Extremoduro, blablabla. El que passa és que allí no hi havia ni el Peter, i no sabiem molt bé què fer. -Ara vindria l’anècdota de la ceba, però no sé si contarla o si us semblarà una patata d’història… bé, com és el meu blog, i si voleu podeu botar-se la part, la contaré i prou: Resulta que ja anavem finetes les dos, i clar,la cervessa té les seues conseqüències: haviem de pixar. Vam anar cap al microscòpic vàter del Agüita, que consta d’una mini-estança amb una pica, i una altra amb un vàter,  separades les dues per una porta estil “far west” , amb la qual cosa mentres pixaves podies veure pel mig de les portes el que passava fora. Doncs bé, estava Imma dins i jo davant la pica, i va entrar una xica mol mona, mol aseadeta i mol pijeta. I jo, amb la meua infinita finor de borratxa exagerada, vaig sentir de sobte una olor a ceba molt forta , i em vaig posar: “FA OLOR A CEBA!! TIA!! KINA OLOR A CEBA!!”. I res, Imma va eixir i jo vaig entrar, i ella començà: OSTIA, ÉS CERT, FA OLOR A CEBA!! PERÒ PER QUÈ??!! I li pregunta a la pobra nena: “I por qué olerà aquí tanto a cebolla?” I la xica li contesta, tota roja: “Alomejor soy yo, que me acabo de comer un burrito”. I la Imma va patir un repentí atac imparable de risa en els nassos de la xica, que se moria de la vergonya. Ah! I jo veient-ho tot pel mig de les dues portes, pixant emponada com podia i partintme el cul de la risa també. Pobra pobra xica: jo crec que la vam traumatitzar o algo XD. Però esque no feia olor de ceba en plan “me huele el aliento porque estoy digiriendo cebolla” sinò de “mira, tengo una cebolla… AQUÍ! en el bolso” Era com sentir el “estar ahí”, el Dasein de la cebolla XD. Va ser moltíííííssima risa, i vam estar amb la conya tota la setmana.

I res, com que no hi havía ningú allí, vam decidir explorar la resta de pubs a veure què trobavem. Anarem a un garito que posaven reggeton, i ens vam posar a ballar tan contentíssimes, perque com tothom sap, quan Imma i jo estem ballant juntes en la mateixa habitació, los astros se alinean i és impossible que res vaja mal i que ens avorrim. Tant  és així que devem fer una combinació de feromones tremendament explosiva, perquè si no, jo no m’explique el que ens va passar la resta de la nit. Tot va començar allí, ballant reggeton a la nostra bola… “Hola, a mi amigo le vuelves loco” “Hola, què estudias?” -Filosofía- “Filosofía inglesa?” XD (Ho jure, això m’ho van dir a mi, i quasi me descollone en sa puta cara) Tota la santa nit espantant-nos pesaos caribenyos amb intensos bronzejats, polos ajustadets, pantalons vaquers destenyits, sabates de punta, celles depilades i sense cervell, que et restregaven el paquet pel cul a la que et descuidaves. Però més que exagerat, eh? . Jo no he lligat tant en ma vida, i amb gent més indesitjable XD.

Vam partir d’allí, tornarem al Agüita a veure si s’havia animat la cosa, i no. Però tinguérem els nostres moments d’eufòria dansaire (“Kualkier dia”, “Salir”, inclús ens van posar una en català que va ser “Benvinguts al paradís” ). Anaven a tancar prompte i estavem massa “on fire” com per anar a casa, així que vam parlar amb un altre pesao que era com el germà tonto de l’híbrid entre Ramón García i Alejandro Sanz XD: Ramonandro Garsanz, que deia que sabia on hi havia una disco oberta. Arribarem a la disco i ja no pararem de ballar, espantar, beure, ballar, ser parcialment violades per darrere, passar-ho tremendament bé… fins les 7 del matí, quan ens van tirar i tornarem a casa, on jo vaig adonar-me de que havia begut massa birra de la manera més clara i definitiva: potant como si no hubiera mañana en el vàter més net i perfumat del món fins quasi quedar-me adormida allí. Gran final per a gran nit.

Però clar, hi va haver mañana, i va ser el mañana més terrible que he experimentat mai. La pitjor Ressaca de ma vida. RESSACA amb majúscules. Tot el dia volent morir en tots els sentits, fins que allá les 10 de la nit em vaig menjar la pizza més greixosa del món i, miraculosament, em vaig curar. Era com: o em remata, o em cura. He mencionat que a més estava amb la regla? Perque ho estava… mol mal, mol mal tot… Imma tampoc estava en el seu millor moment, així que, de nou duent la contraria a tothom, eixa nit en què tots estaven de festa, nosaltres no vam eixir. Però bé, passar revista a les millors anècdotes de la nit passada amb les companyes de pis d’Imma i els seus amics, i amb Julio, un amic amb el que anarem a fer-nos una coca-cola a un bar eixa nit, va fer el meu infern un poc més “llevadero”.

I poc més, perquè el dissabte ja era l’últim dia que ens quedava per a fer coses. Així que Julio, l’amic d’Imma, ens va fer el gran favor de dur-nos d’excursió a les dues i a Fran al Teide. Paisatge fantàstic, estrany, com d’altre planeta. No he vist en ma vida res semblant, i a pesar del fred que feia allí dalt, va valer molt la pena:

Eixa nit, com que jo havia d’agafar l’avió a les 7 i mitja, vam decidir que eixiriem de festa per Santa Cruz, des d’on pillaria la guagua cap a l’aeroport a les 5 i mitja. Ja dormiria un altre dia: eixe haviem de gaudir de les últimes horetes d’amor posmoderno que ens quedaven. I bé, la veritat és que no va ser una nit molt “marxosa”, però tampoc va estar malament. Eixirem amb els amics de Julio, que és (amb tot el meu amor) un moderno de mucho cuidado, per pubs modernos on la gent no ballava, i després a un altre que molava per ballar però que estava tan petat que era pràcticament impossible solament caminar per dins. Els últims moments fóren un poc de pena i de “t’enyoraré molt, nena”, però quasi no vaig plorar. Com una dona!

I res, Immunda i Julio m’acompanyaren a l’estació, esperàrem la guagua juntets, i ens diguérem adéu amb molt de pesar. Allí ens ferem aquesta foto, la foto que jo crec que més representa l’”ànim” i l’”ànima” de la setmana.

També crec que és la que més m’agrada. Perque m’agrades molt, Imma, i no morirem soles, perque ens casarem i viurem en una casa de iaies ben neta, i jo te teixiré xals de ganxillo i trucaré a l’ambulància quan te muigues d’un atac de risa recordant que la ceba la tenia… AKI! =_)

Després d’això, només m’esperaven 12 esgotadores i avorrides hores  de viatge i caure redona i dormir 15 hores seguides després de 36 hores  de peu.

Va ser una setmana genial farcida de grans moments de risa, de tontuna i de compenetració emocional, i de grans temazos que des d’ara en endavant, i per a sempre, em recordaran a tu. =)
És per això que he maltriat aquestes notes per a tu per a sempre:

Perque Imma tenia dues llunes en tota sa cara,
Les obria, i les tancava.
I tenia ses dues cares de sa lluna,
una blanca, i s’altra obscura,

Deixa que la seua llengua violente ta boca,
déjate arrastrar por la noche,
amarga baja, amarga baja,
no me vengas con que es vicio,

Deixa els asuntos serios,
no lo dejes apagar,
perque… kualkier dia te puedes morir ….     =)

“Una reunió molt esperada”

Buenu, buenu, on ens haviem quedat?

Ah, si! L’últim post us vaig deixar amb que havia de vindre Adri a veure’m i a més tenia el meu primer debut com a guitarrista internacional, i, clar, voldreu saber cóm em va anar i eixes coses, i que què he estat fent tots estos dies, que si ja podria haver publicat abans, blablabla.

Doncs a veure per on començe…

Divendres 21 per la nit per fí va arribar Adri després d’una hora de retard del bus que havia agafat a l’aeroport d’East Midlands, i, després d’aconseguir miraculosament trobar-nos en l’estació de busos amb el conseqüent desperdici de saldo (“a veure, jo ja he arribat!…-”doncs jo estic ací, a l’estació, no em veus?” “no, no estàs! Açò és com una estació de trens, què veus des d’ahi?” “jo veig un edifici amb llums blaves davant de mi”- “jo també! de fet estic davant!” “No pot ser, no et veig!” – “dona-li la volta a l’edifici, a veure si té dues entrades”…), agafàrem un bus cap a ma casa. Els moments previs al reencontre foren quasi desesperants (un poc més i ens enfadem i tot XD) , però l’instant en el que ens vam saludar va ser súper bonic (digau tots: “Ooooohhh”). Em feia la impressió que feia anys que no abraçava i besava a ningú, i va ser com eixir a respirar  per poder seguir bussejant de nou =).

I res, el nostre cap de setmana es va caracteritzar per  una cansera i una son súper estranyes que no ens van abandonar en cap moment. No sé si pel canvi d’horari o pel fred, però així va ser, i per això tampoc vam eixir eixes nits. Així que no vaig poder presentar-los el meu boyfriend als amics anglesos, però sí que vam passar un temps amb Montse, que va vindre a veure’m tocar, i va estar molt bé.

Divendres nit solament anarem a casa, gaudirem d’unes mediocres fajitas (ací no saben fer el menjar, eh?) i ens retiràrem als nostres “aposentos”. Y hasta aquí puedo leer fins al dia següent ;-D

Dissabte era el gran dia i jo estava que em menjava els munyons. Havia de tocar en un Pub, que no és el meu hàbitat natural a l’hora d’actuar, i davant d’una fauna acostumada a un tipus de música ben diferent de la que toque jo, així que estava bastant nerviosa i només volia que arribara el moment per acabar d’una vegada i poder seguir passant-ho bé amb Adri. Vam dinar a casa en un bot (sí, Adri, ho sé, no va ser ni dinar, això) i anàrem corrent a The Red House , el pub en qüestió. Allí estava ja Natasha, la meua casera, companya de pis, organitzadora de l’esdeveniment (concert benèfic pel càncer de mama) i vocalista d’un dels grups, més estressada, la pobra, i en no res va aparèixer Montse.

—Ací he d’assenyalar que molta gent m’havia dit que vindria a veure’m, i finalment només va ser ella. Molt bé, SHAME ON YOU, GENT!  U.U Vosaltres us ho heu perdut!…—

I res, llegó mi hora (les 3 i mitja, XD, hora de la siesta), i vaig fer una actuació bastant millor del que jo m’esperava. Vaig tocar Làgrima, perque m’ho vaig haver de preparar en poc temps, i el Vals de Villalobos, que ja l’havia tocat en l’audició del curset d’estiu. Alguna pifia, como es natural, però en general bastant bé. A la gent li va agradar i molts em van felicitar, i jo per fi em vaig sentir alliberada i feliç . M’encanta la sensació d’acabar de tocar, i si és amb èxit, millor. A més, tinc un cartell del concert amb el meu nom que ho demostra tot! =D

Montse em va fer fotos, i promet que les penjaré, però encara no me les ha passades, i per tant us ho haureu d’imaginar, xiquets. Peeerò, sí que tinc fotos del “cigarret de després”, quan vaig gaudir del meu merescut descans fent una xarradeta i una pinta amb Adri:    -curiós: la millor foto de totes, la que va eixir “malament” ^^  -

I res, després vam anar a donar una volteta els tres per la zona de la uni, berenàrem i anàrem a tendes de roba de segona ma, cosa que recomane molt per la risa que donen els maniquís i per la roba sobremanera variopinta i pintoresca que podeu trobar XD. Resulta que ací ara s’estila anar “vintage”: Pantalons alts de cintura, ensenyant la molla del cul amb calces (de vegades amb liguero, ho jure) i camises de quadres així molt noventeres. No sé, una mescla de pin-up i 90s, amb algo de 50s també. Ells li diràn vintage, però jo li dic anar vestit de SENYORA (en el caso de ellas) i de PARDILLO (en el caso de ellos). XD. Bé, alguna cosa salvaria… però l’estampa general és bastant graciosa. I això, vam estar pululant per llocs així i per Rocky Horrors, tenda gotica i raruna on vénen fins i tot roba pa anar “de vampir”, corsés, eixes coses. I on em vaig comprar el “gorgeus” tint roig que porte ara als cabells.

Quan ens vam cansar de fer el capullo per ahí, (no pensàvem comprar res, com us podreu imaginar), Montse se’n va anar a casa i ens va dir que si voliem pasar-nos després per sa casa. Nosaltres tornàrem a The Red House a veure uns quants grups més tocar,  i després vam sopar a un “fish and chips”, que a Adri li feia il·lusió. No estava malament, però ens va sentar bastant regular XD. Tant d’oli, tanta creïlla… és una bomba estomacal. I no ajuda el fet de que el postre van ser xocolatines… Visca UK! =D

I del dissabte poc més. Anàrem a passar una estoneta a casa Montse, i després, rebentadíssims, a casa. I de nou, hasta aquí puedo leer…

Diumenge ens va eixir un bon dia, amb solet i tot, i vaig dur a Adri a dinar a un lloc que està súper bé, el Frog & Parrot. És un pub que està a la zona de la uni on el menjar és bo, bastant barat, pots trobar coses tradicionals angleses, el servici és súper atent i agradable, serveixen menjar des de les 11 del matí fins a les 21 (amb la qual cosa pots passar del seu estúpid horari anglés de menjades XD) i on tenen un dels millors pastissos de formatge amb melmelada d’ “arándanos”  que he provat mai. Altíssimament recomanable: si veniu a Sheffield, ja sabeu on dinar.

(somriure forçat XD)

I res, va ser el primer moment en tot el cap de setmana en el que menjàrem “com Déu mana”, i ens ho vam “regozar” molt.

Després, a casa a descansar, y hasta aquí puedo leer.

El comiat va ser dilluns, poques hores després de que anàrem a dormir diumenge. A les 4   i mitja de la matinada ja estàvem en peu, preparatius, avisar a un taxi, i ràpidament adéu. Em vaig gitar de nou i no em vaig alçar fins a les 12, perque me feia molta pena pensar que Adri ja no estava, i preferia dormir.

I bé, poc més ha passat des que Adri se’n va tornar a caseta.

Aquesta ha sigut una setmana súper tranquil·la, coronada per un cap de setmana encara més tranquil (des del dijous que no isc de casa, i el meu únic contacte amb l’exterior ha sigut esta finestreta).

He estat bastant introspectiva, no he quedat amb ningú, i he començat a fer feina abans de que em pille el bou del viatge a Tenerife per a veure a Imma, la meua xica caribenya ^^. He tingut temps per a pensar i per enyorar tot i a tots molt. Ara més que mai m’abellix estar a la terreta, i és que el temps no acompanya, però sobretot desmoralitza que a les 6 és de nit (ara a les 5, bieeeen! =[ ) i des d'eixa hora fins a les 8 és com un "limbo" horari en el que és massa prompte per sopar però massa tard per estudiar (ja sabeu que a mi, quan arriba la nit, em baixa considerablement el CI). Així que et desesperes i no saps molt bé què fer. Ergo, he acabat amb totes les temporades disponibles de "How I met your mother" i de "The Big bang theory", adicció maleïda que em manté desperta fins la 1 del matí i fa que pels matins una força superior a mi apague el despertador o estiga allargant la tortura de los "5 minutos más" fins a una hora i mitja.

Peeeerò, hui he aconseguit ser forta, i a les 9 estava en peu. Amb l'agradable sorpresa afegida de que eren les 8 i he guanyat una hora més per a fer cosetes com aquesta: actualitzar!

Una última notícia és que he acabat amb els diners que m'havia dut. Només em queda el cash suficient per pagar el lloguer de novembre i aguantar un parell de setmanes viva. Tenia disponible la irrisòria quantitat de 50 lliures per a sobreviure el que falta fins nadal, i clar, això no pot ser. Així que, quin remei! He hagut d'avisar els papis per què em facen una injecció de líquid. I no em pregunteu per què, val? Ací els diners VOLEN. Entre el canvi de moneda, la comissió que et cobren per canviar, i que tot és més car, 2000 euros no et donen per a res. En fi, haber elegido Polònia, digo muerte, no?

I amb açò m'acomiade fins el proper post, que espere que siga prompte (perque espere que em passen prompte coses suficientment interessants com per a contar-les). He d'agraïr molt als que esteu ahí llegint, comentant i animant-me a seguir.

Víctor, em va fer una alegria immensa llegir-te, i les coses tan boniques que em dius ^^. Dani, tú eres el comentador nº1! Què faria sense tu?! =) Als dos us dic: no sabeu las ganas locas que m'han entrat estos dies de quedar amb vosaltres com en "los viejos tiempos". Pagaria molts diners per una setmana a segon de batxillerat, i quan torne en nadal hem de quedar molt! Feu-me un mail o un skype i em conteu què és de vosaltres, que jo tampoc sé res!

Ara en general, molts petonets a tots. Em muir per poder contar-vos tot en persona i fer un café, una birra o el que siga amb vosaltres.

Pròxima parada: Tenerife =D

( Esta va per Imma... la banda sonora del nostre abundant xateo! XD)

* Per cert, a qui pille d’on ve el títol del post, li donaré un besito extra ;-D

Primer aniversari: Sheffield, segones impressions.

Bé, doncs ahir va fer exactament un mes des que  vaig fer peu per primer cop en aquest país tan distint i tan ple de coses que explorar i a les que habituar-me. És estrany, perquè alhora sembla que ha passat tot molt ràpid, però també que fa molt de temps que estic ací. En aquestes quatre setmanes he anat passant per distints estats d’ànim, des de la desesperació a l’eufòria passant per la “morrinya” i també per curts períodes d’avorriment. He conegut a molta gent, anglesa i no anglesa, he anat a les meues primeres classes de filosofia en anglés, i també a les meues primeres classes d’anglés, m’he patejat Sheffield amunt i avall (i no és una metàfora, açò és tot amunt i avall) i és ara quan comence a estar còmoda amb la meua pell. És com que ja t’has fet com has pogut el niuet, i ara és quan comencen les coses de veritat: la rutina, la gent, la feineta… la teua “nova” vida , així un poc en general.

Quan arribes a un país nou, i més quan arribes amb l’”estàtus” d’Erasmus, véns ja sense voler-ho amb certs prejudicis i amb certes expectatives que poc a poc vas adonant-te que són irreals i absurdes, o almenys no aplicables a tu. Ho xarràvem aquest matí la Montse i jo. “No sé, tia – em deia-, jo no m’ho estic passant “tan bé” “. Però no s’enganyeu, el que m’estava dient no era que ens ho passem mal, que a tota hora estem pensant en tornar a casa, ni res semblant. És com que sembla que quan eres un Erasmus tot és festa, eufòria, ” YUHUUUU!!!! YEEEEE!!!!!! WOOOOOO!!!!!! ERASMUUUUUS!!!!!!” I no. Tan senzill com que és un altre estereotip estúpid, però que molta gent s’esforça en mantenir i en seguir. Ahir mateix vam anar a una discoteca on s’organitzava una mena de “competició” entre les dues universitats de Sheffield, la University of Sheffield (la meua) i la Hallam University, i on havies de dur corbata blava si eres de la Hallam, i roja si eres de la Uni, i capullades d’estes, i la veritat és que les dues ens vam avorrir una barbaritat. Tot estava ple de gent borratxa , ple d’erasmus (bon sinònim), ple d’espanyolitos representant el paper de “un español en el extranjero” (ties cridant com a histèriques i patint atacs al cor quan posen “la macarena”) , la música era una merda (encara que bé, era una disco, això és una mica universal) i les begudes també. Hi havia tantíssima gent que no es podia ni moure el cul intentant ballar la porqueria aquella. La conclusió va ser: “Tia, no puc creure que hagem pagat per açò. Nem cap a casa ja i no tornem a cap festa d’aquest tipus, por favor te lo pido”. A banda de que és sempre la mateixa gent la que et trobes, gent com un capullo del sud que li digué a la Montse: “Ehta corbata me la he comprao con el dinero de loh catalaneh”.

No, GRACIAS ¬¬

La teua vida no canvia perquè te’n vages fora. De sobte eres un Erasmus subnormal i tot t’està permés, com passa amb els guiris a Benidorm? Eixe no és el tipus d’experiència que he vingut buscant, i per sort hi ha alternativa. És el camí difícil, però és molt més enriquidor. Pots intentar (mode mísic on) “captar l’essència” del país, de la gent que hi viu, de cóm pensa, de cóm es comporta, cóm s’expressa i sent, de cóm parla (mode místic off). Pots fugir de l’ambient erasmus i intentar tornar a casa coneixent realment un país i una cultura distinta. I clar que ixes de festa! I clar que t’ho passes bé! Però bé de veritat, amb els seus pros i contres, i no “BIEEEEENNNNN!!!!,YUPIIIIII!!!!, ORGASMUUUUUS!!!!!”

Un cop aclarit açò, ara crec que ja estic en situació d’exposar més clarament les impressions que m’han causat alguns aspectes bàsics de la meua “nova vida”.

- El clima: Ja no és la pluja, el fred o l’absència de sol. És que tot és més fosc, el dia s’acaba abans, has de fer un esforç més gran per eixir de casa i per no deprimir-te. No és que ploga sempre, és que sempre fa núvol. No veure el sol és trist, però no veure el blau del cel mai és també bastant descoratjador. Ara bé, igual et surt un dia indecís (que n’hi ha molts), en el que fa una estona sol, després pluja, sol, núvol, pluja, sol. T’has d’habituar, o almenys resignar, i quan vens de València, no és gens fàcil.

- La ciutat: Sheffield és la primera ciutat anglesa que visite i que conec, i per tant no faré generalitzacions. El centre de la ciutat, on està realment l’activitat, les tendes, els bars, els pubs… està prop de la zona de la universitat. El que passa és que la gent no sol viure per eixes zones, sinò als “suburbs”, en cases separades amb el seu súper jardí, o en cases més menudes, eixes que estàn totes “apegades”, com la meua, però que també tenen el seu trosset de jardinet. Aquests barris residencials són molt tranquils, però allà les 7 de la vesprada ja no et trobes a ningú pel carrer i tot està molt mal il·luminat i ple d’arbres, amb la qual cosa si eres un poc nou et pots perdre o directament “cagar-te” damunt d’anar sol per ací. Sobretot jo, que visc bastant lluny de la uni, a una mitja hora a paso alegre. Les voreres, en lloc de ser de taulell, estan fetes de formigó, i encara que al principi em va sorprendre, ara sé molt bé per què: plou molt, i el taulell rellisca. És la solució més pràctica. I bé, altres coses que poden posar en perill la teua vida són el mirar cap a l’esquerra en lloc de cap a la dreta en creuar una carretera ( ha de convertir-se en un hàbit, i millor si és prompte: a mi l’altre dia quasi m’atropella un bus =S) , i que no existeixen els “pasos de zebra”. Els cotxes no paren per deixar-te passar a no ser que ho diga el semàfor ,  i la majoria són d’estos d’apretar el botó i esperar. Un rollazo, i un poc un càos. Les costeres a més són molt pronunciades en alguns llocs, i per això encara no m’he comprat la bici i seguisc madurant la idea.

- La Universitat: La universitat en general és distinta de la de València, i supose que és una diferència generalitzada entre UK i Espanya. Ací la uni té més tentacles, abraça més coses que solament el tema acadèmic (que és el que jo crec que és el correcte). La uni té allotjaments per als estudiants (caríssims), i existeix una cosa que es diu la Union of Students, que té un edifici al mig del campus que és com una mena de “centre comercial i d’oci”. Té bars i cafeteries privats, un supermercat bastant car i una tenda on venen “merchandising” de la uni (samarretes, blablabla). A més de que la uni està també connectada amb discoteques i coses així. En definitiva: tot molt comercial. És el que passa quan es privatitza l’educació pública i es deixen entrar les empreses a la universitat. Bé, això i que la matrícula costa com 9000 pounds a l’any, i la majoria d’estudiants només poden afrontar aquesta despesa mitjançant crèdits que pagaràn durant la seua joventut laboral: BIEEEEN!

- Les classes:  Bé, he de dir que les classes m’han decepcionat una mica. Només en tinc tres per trimestre, i trobe que la manera de fer classe de filosofia ací no va gens amb mi ni amb el que espere d’aquesta carrera. Ací són solament tres anys, i jo ja estic en quart, així que m’estan explicant, i de manera bastant avorrida, coses que ja sé o ja he estudiat abans. La gent de les classes a les que vaig és de segon i de tercer, i es nota. I per a mí, la formació que ens dónen a València és molt més completa. Ací no aprofundeixen en els temes, i l’estructura de les clàsses és “professor-que-explica-powerpoint-que-ja-està-a-internet”, cosa que deteste. No hi ha la “passió”, la “personalitat” dels professors, que et fan estimar el que estudies. Menys informació i més “raonament personal i pràctic”. Que em sembla molt bé, això del “razona por ti mismo”, però sense unes bones bases, per mi no serveix de res. Per favor! Que l’altre dia a una classe de tercer la gent no sabia quin era l’imperatiu categòric de Kant!!! Ètica de 1er!!!  … Les classes no m’omplin, i el que busque jo de la meua carrera és que almenys m’ompliga en algun sentit. Peeeerò, aguantarem, i llegirem coses pel nostre compte, i almenys aprendrem anglés. Quin remei!

I bé, el més important ja està explicat. He estat malalta (i ho estic encara) després del cap de setmana d’eufòria que vaig passar, i també vaig tenir un poc de ressaca emocional, morrinya, trobar a faltar…perquè clar que ho trobe a faltar! Em muir de ganes de fer vidilla en València, i en Nadal os vais a enterar =). Però això no vol dir que tinga ganes de tornar a casa ja.

Ara a veure si m’apunte al gimnàs, comence a estudiar una mica i a organitzar-me els horaris.

En otro orden de cosas, Adri vé la setmana que vé, i també tinc moltíssimes ganes de veure’l i d’ensenyar-li cosetes, i a més he d’assajar, perquè participaré en un concert benèfic pel càncer, i estaré mooolt nerviosa.

Molts besets des de les fredes terres del nord. En no res estic de nou per ací, no se n’aneu molt lluny =)…