Sorpresa pasquera

Acabe de despertar-me tota il·lusionada perquè hui finalment és quan vénen Víctor i Dani a visitar-me, he obert d’un estiró la cortina de l’habitació per veure quin oratge em tenia preparat hui Sheffield i açò és el que m’he trobat

 

Image

 

 

Image

 

Encara no he desdejunat! Encara estic flipant! La setmana passada, la última de classes, va arribar a fer fins i tot 20 graus, i es podia anar pel món en minifalda!!!! 

Per l’amor de déu, que és quatre d’abril! I Víctor i Dani arriben hui!

La última volta que va nevar va ser quan va vindre Edgar!

Por qué, isla cruel??? No vols els meus amics ací??

 

En fí, continuarem informant…-.-


“Renegade Pixies Cabaret & Party: All night indoor festival” o les bondats d’endur-se la càmera de festa…

Com ja he assenyalat al títol, ahir dissabte va tenir lloc aquest curiós esdeveniment al que van assistir un sel·lecte grup de dames i cavallers del qual jo vaig formar-ne part.

El cartell del festival deia així:

“Renegade Pixies is a festival indoors! Hosted by Rob Lock, Fred and C.J. – bringing together cabaret, live music and house music…expect the best in underground talent in all departments…”

I la veritat és que es va acomplir el que prometia. Underground era, bona música, actuacions impressionants rollo “circ dels horrors” i molta, MOLTA gent desfasant (de la qual jo vaig formar-ne part).

Així que ataviada amb les meues millors gales, botes, bossa i pintallavis, allà que hi vaig anar.

En aquest cas, vaig a deixar les imatges parlar per sí mateixes.

PASEN Y VEAN!

 

Actuació d’acròbates, molt impressionant (i si vas borratxo, com era el cas, més)

La resta ja són fotos de desfase personal-social…

I, por último, la meua foto preferida de tota la nit, la foto que és el paradigma del desfase i de l’amor primaveral que van fluir al llarg de la nit, la que provocarà més comentaris i “chascarrillos”, la més difícil d’explicar.

Amb ella us deixe, passeu bona nit i bona primavera

Molt d’amor a tots!


Una de neu, una de sol

Aquesta entrada serà curiosa i bàsicament fotogràfica.

Resulta que finalment Montse es va decidir a passar-me les fotos de la nevada, justet quan acabava de publicar l’entrada anterior.

Huí volia fer entrada solament per penjar-les, però curiosament hui també ha resultat ser un dels dies més bonics de tot l’hivern: 14 grauets, brisa suau i ni un núvol al cel.

I clar, una ocasió així no es pot desaprofitar quan es viu en esta illa tan gris i tan freda, i per això, com tot habitant de Sheffield no completament destrossat per la ressaca, he anat a fer un passeig pel parc amb geladet inclòs amb Maya, una xica que és un sol, i sí, me n’he enrecordat de dur la càmera per fer alguna que altra foto.

Així que avuí veureu les dues cares de la moneda quan es viu a Anglaterra: el fred més humit i el paisatge més verd, net i brillant.
Els dies més hivernals de l’hivern i una bonica anticipació de la primavera (que ja està ahí!!!).

Gaudiu-les com jo he gaudit de la nevada més gran que vaig veure en ma vida i  del contacte del sol i del vent en les cames… primer día de l’any amb la pell al descobert!!!

Com diría Rose, definint perfectament el sentiment de felicitat que hui ha envaït Sheffield: NO TIGHTS!!! =D

…..

UNA DE NEU

…..

…..

UNA DE SOL

…..

………..

……

.

Ara teniu més ganes de vindre a veure’m, eh? gentola?

Molts besos tropicals a tots!

^^


La meua nova vida

Duc moltíssim temps volent actualitzar i al final res, però aquest cop tinc una molt bona excusa: he tornat a nèixer!

Sembla exagerat i dràstic, però així és exactament com estic vivint aquestes dues primeres setmanes en la meua nova casa.

Estareu un poc perduts, perquè crec recordar que encara no havia mencionat res per ací (per no gafar la situació, ja sabeu), així que us ho explicaré breument i faré un resum de tot el que ha passat en aquest… mes??!!(mare meua, cóm passa el temps!), on cal destacar l’últim cap de setmana que vaig passar amb la meua Montse i el cap de setmana que Edgar va venir a visitar-me… que, coses de la vida, van ser un i el mateix.

– He d’avisar ara mateix que no tinc les fotos d’eixe cap de setmana perquè ningú s’ha dignat a passar-me-les, així que totes les que penjaré hui estaràn un poc “fora de context”, però què anem a fer-li…-

Doncs bé, recordeu que sempre em queixava de viure tan lluny de tot i de no poder eixir més, veure més als amics, blablabla? Doncs a això heu d’afegir que no resultava gens divertit viure amb una dona que resulta que a més és la teua casera i el seu fill de déu anys i té massa problemes i massa coses al cap per ser bona companyia. Era temps de moure, de canviar d’aire, i això precisament és el que vaig fer. Però abans de clavar-me en rotllos de mudances i de búsqueda de nova habitació i d’immobiliaries, primer venia la visita d’Edgar i el comiat de la Montse…

Sabeu quan fas plans i esperes que les coses siguen d’una manera i et fas moltes moltes il·lusions, i després resulta que te menjes una merda? Doncs aquest cop no va ser exactament així, però la cosa va ser molt més complicada i estressant del que jo hagués pogut imaginar, i tot perquè les dates de les dues “visites” se me van ajuntar inesperadament i perquè, a més i per acabar-ho d’adobar, la nevada més gran de l’hivern va decidir caure eixe mateix cap de setmana: welcome to hell.

Montse i jo voliem aprofitar “a lo grande” els nostres últims dies juntes i eixir a tope i, mira tú per on, no vam poder eixir de casa ni un dia. Carreteres prou col·lapsades, gent apalancadíssima pel fred i per la incomoditat de la nevada… fatal fatal. I jo em queixe, però el pobre Ed ho va passar encara pitjor: el seu vol era el dia que més va nevar de tots, es va retrassar, no va poder aterrar a Manchester i va haver-ho de fer a Liverpool, va perdre el tren, va haver de dormir a l’aeroport… FATAL. Al dia següent de tot aquest jaleo vaig anar a buscar-lo ben matí a l’estació i ja anàrem cap a casa… de Montse, perquè a la meua benvolguda casera (que ja sabia que jo me pirava del pis, i molt feliç no estava) no li va fer gens de gràcia que Montse se quedara a dormir a  ma casa, i me va fer massa por dir-li que a més venia un amic a veure’m. Total, que el dia que es van quedar els dos a dormir a casa ho vaig haver de fer tot a les seues esquenes… FATAL de nou. Molt d’estress per a mi, massa.

L’Ed s’ho va passar acceptablement bé, o això me va dir, i jo me n’alegre moltíssim, però jo vaig acabar destrossada física i mentalment, i a més de forma literal: em vaig posar malalta i em vaig passar com 3 dies descansant i sense voler veure a ningú. Molt molt antisocial.

Però bé, les responsabilitats em reclamaven, i ara sí havia de trobar un nou lloc on viure.

I gràcies als déus, tot va ser fàcil i genial: Ella, una amiga d’Alex que jo coneixia, just se n’anava d’Erasmus a Switzerland i deixava una preciosa habitació a una casa genial a 20 metres de casa d’Alex, a 5 minuts del gimnàs on pensava apuntar-me i a 15 de la uni. I tot per 40 lliures més del que pagava fins eixe moment en l’altra casa!!! I si contem el que em gastava amb el bus cada volta que volia tornar a casa (2,10 lliures), ni això!

Evidentment, vaig dir que sí sense pensar-ho, i res, Adela, una xica galega genial que és companya de classe i amb la que últimament estic eixint més em va ajudar a fer la mudança el segon cap de setmana de febrer, el diumenge 11, el dia que la meua antiga i “avorrida” vida va acabar i el dia que “lo bueno” va començar.

Ara tinc 5 companyes angleses genials amb les que m’he fet molt ràpid, veig als amics quan vull, isc molt més, vaig al gimnàs quasi tots els dies, NO PARE! El meu anglés millora per moments, clar, i jo sóc més feliç que mai…quin canvi, per favor!!! De veritat que no sabia ni el que em perdia per estar allà i no amb gent de la meua edat i ben a prop de tot. Han passat 3 setmanes i em sembla que duc ací tota la vida… molt molt bé.

I res, això és, i per tot això ara torne a no voler tornar mai a casa, perquè la meua vida d’ara mola massa per pensar que només tindré quatre mesos més d’ella. Simplement no, no vull ni pensar-ho. Fíjate tú que potser busque una feina en estiu i em quede… el que avisa no és traidor…

——> I LA MORALINA D’ESTA HISTÒRIA ÉS:   Benvolgut Erasmus, NO busques pis abans de venir, NO pagues res abans de veure-ho, la distància IMPORTA i MOLT, paga un poc més si això et fa estar més a prop, viu amb gent jove i amable, i a ser possible, i si vols millorar l’idioma, gent AUTÒCTONA.


Sí, sé que fa por, que vols tindre alguna cosa segura abans de venir, però fes-me cas. Agafa un alberg uns quants dies abans i busca en persona. Val moltíssim la pena i no te’n penediràs com he hagut de fer jo.

I després d’açò solament em queda acomiadar-me fins la pròxima, que serà més prompte i amb més fotos, i desitjar-vos a tots una brutal i triomfal entrada en la primavera, que ja sé jo que allà pel sud ja està ahí!

Molts besos carnavaleros! =D

PD: Moltes gràcies pels comentaris, de veritat que em doneu energies per seguir aquest petit diari-projecte i em feu sentir recolzada en els moments en què tot no és tan guai.

PPD: Intrigadíssima per saber quí em visita des de California quan jo escric en català…


Viatge a York

Ha passat una setmana des que vaig publicar aquell post sobre cacaos emocionals, i ací estic de nou, aprofitant que no tinc massa que contar i que tenia unes fotos bastant majes que penjar del viatge que férem a York la Montse, l’Anna, el Jordi i jo una setmaneta abans  de nadal. Gaudiu-les com nosaltres vam gaudir d’un dels pocs i preciats dies de sol que l’hivern de Yorkshire ens va brindar (“Oh! Qué lirismo! Qué expresión!”).

York és una ciutat del nord d’anglaterra, aproximadament a una hora i mitja de Sheffield en direcció nord, i la veritat és que a tots ens va agradar molt. Conserva molts edificis i carrers antics, és molt més “poble” que Sheffield, que diríem en València, i també molt més menuda. Molt assequible per a un dia de visita, i molt recomanable. El centre històric és preciós i té molts monuments interessants, i els jardins i parcs també són fantastics.

Veritat que aquest arbre molt bon rotllo no dona? Sembla l’arbre perfecte per penjar algú eh? I sí, això blanc que hi ha a la gespa és gel…

Aquestes runes i jardins van ser del que més em va agradar… és clar que el que fera sol també va ajudar…

Bonica esglèsia gòtica, eh? Quan ens clavàrem pel centre ja vam començar a notar la superpoblació de turistes…


Curiós home amb piano… no tocava mal, la veritat, i sempre està bé tenir una bona banda sonora.

 

 

La primera esglèsia no catòlica en la que entre (i tampoc és que siga jo súper aficionada a estos llocs). Molt MOLT diferent: Un home fora convidava a tota la gent que passava per davant a entrar i fer-se una beguda calenta i un dolç a canvi de la voluntat, mentre hi havia gent parlant de les seues històries personals de retrobament amb Déu, micro en mano, davant de tots. Una bíblia en cada seient, clar… no va estar malament, després de tot, i va ser l’únic lloc calentet al que vam poder entrar.



 

Açò que vé ara sí que és curiós de veritat: els carrers del centre de York són súper estrets i a més les cases, que a saber els anys que tindràn, van inclinant-se cap a dins i cap als costats, causant una sensació de claustrofòbia que no sé si aquestes fotos aconsegueixen transmetre… però us feu a la idea, no?

I res, altre monuments pel que vam passar poc abans de tornar a casa, que ja es feia de nit (sí, eren com les quatre de la vesprada, i sí, es feia de nit…)
Atenció a fins on arriba l’aigua!… pobre aquell qui tinga una casa/pub tan a prop del riu…
I bé, poc més que contar. Les coses per ací ara van arreglant-se i tornant a ser “normals”. He recuperat una part de la bona sort que creia perduda i vaig estabilitzant-me en tots els sentits.
Em vaig presentar a un exàmen de dos, però el que vaig fer em va eixir considerablement bé (espere que molt bé) i l’altre ja el faré a l’estiu.
Montse prompte torna a Sheffield a rebentar-ho tot en la última setmana que li queda, i jo no pense perdre-m’ho, per suposat.
A més a més, Edgar vindrà a visitar-me també eixa setmana i tot confluirà (estic segura) en una orgia de festa i cholgori de la que us passaré la crònica prompte.
Molts besets des del nord, cuideu-me el sol mentre estic fora, i que us vaja bé a vosaltres també. Aquesta Clara se’n va a veure què troba hui per Sheffield (que hui, a més, fa sol.)
MUAK!

El delicat equil·libri emocional de l’Erasmus

Fa ja uns quants mesos que vaig encetar aquest blog amb la intenció principal de fer una mena de “llibret de notes” per recordar l’exeriència erasmus quan tot açò s’acabe, però també amb un altre objectiu: el servir d’ajuda als Erasmus que s’ho estan pensant i no saben si Sheffield molarà o que. Doncs bé, com haureu pogut observar, he descuidat bastant prou aquest últim propòsit (com també he descuidat la meua dieta, la meua rutina musical…) i a poc a poc açò s’ha anat convertint un poc en  en “la història de ma puta vida, i si no t’interessa, ho sent moltíssim en l’ànima però és el que hi ha”.

No obstant això, hui sí que vinc amb la intenció d’il·lustrar-vos un poc al voltant d’eixe peculiar i incomprés subjecte que és l’Erasmus Vulgaris, que ara després del Nadal se’n torna a la seua morada extrangera per romandre fins les esperades vacances d’estiu.

(- Avís per als lectors: Tots els meus estudis tenen solament un subjecte d’experimentació, que sóc jo, així que clar, sempre pot ser que no  a tothom li passe igual, però vamos, jo diria que sí, i si no doncs quina sort teniu tots, no?… -)

En concret hui parlaré de l’equilibri emocional d’aquest especímen, que, com prompte veureu, és del tot menys equil·librat. I, com sóc així de pragmàtica, aprofitaré l’explicació per contar què va ser de mi des de l’últim post fins ara, (Nadals inclosos) i per penjar algunes fotos que he anat fent des d’aleshores. [Les fotos seràn prou “random”, amb peu de pàgina per aclarir-ho un poc]

 

Us vaig deixar en que s’havien acabat els essays per fer i que per fi la cosa tornava a anar rodada, i amb que la Montse i jo estàvem fent moltes cosetes interessants. Doncs bé, això no era res en comparació amb el que s’esdevingué dins del meu cap poc després com a conseqüència de tan gran cap de setmana: va ser molt estrany, però alguna cosa va canviar, em va fer “click” el cervell i per fi em vaig sentir “a casa” a Sheffield. Estar totalment a gust en la teua pell, estar exactament on vols estar, en armonia amb el còsmos… sabeu què és això? Ho heu experimentat mai? Va ser genial haver vist per fi la llum, que és una cosa que a tots els companys que tinc d’Erasmus o de Sèneca els ha passat, a cadascú en un moment determinat, i que és molt difícil d’explicar, ho has de viure en la teua pell per saber què és.

 

 

De sobte Sheffield era el lloc on volia estar, tenia massa per fer i no m’abellia gens ni miqueta pillar l’avió en dues setmanes i baixar a València, perquè “què cony vaig a fer ara allí??” (mami, papi, Adri, gente: ho sent, tot forma part del tema que avuí tractem). I clar, el mes que m’havia agafat per estar a casa (del 17 de desembre fins al 14 de gener) em semblava una barbaritat, perquè, i m’havia adonat en eixe moment, ¡¡¡¡¡ només em quedaven uns escassos 5 mesos, i després tot hauria acabat!!!!!! Sentia com que no tenia prou mans ni prou dies per fer-ho tot, i bé, a més en anar-me’n em vaig deixar uns quants temes en l’aire sense resoldre, i això tampoc em feia massa gràcia.

Però va arribar el dia del vol, i clar, el vaig agafar (després de tot, sí que tenia ganes de veure a la gent, que tampoc sóc un monstre). Va ser molt guai veure la família i a Adri de nou, encara que al principi estava un poc rara (sensació estranya, queferositat i ansietat que et provoca el canviar de vida i de lloc repentinament i que jo anomene “erasmus sensation b” – la “a” és la d’eufòria repentina que vaig patir de la que us parlava abans). Però bé, a poc a poc tot es va normalitzar i vaig anar adaptant-me a casa de nou i, sabeu què? (sensació erasmus estranya “c”) era com si tot allò de Sheffield hagués sigut un somni i no hagués passat mai, com si mai me n’haguera anat de Gandia. Molt sinistre tot, però molt natural també.

I de sobte, un mes ja no semblava tant de temps, i de fet el nadal estava passant molt i molt ràpid, i jo no volia anar-me’n perquè estava massa bé amb Adri i amb tots… però un cop més, va arribar el dia, i ahir vaig haver de dir adéu de nou a tots i tornar a canviar de vida i de paisatge i de clima repentinament i sense anestèsia, i a sobre amb jaleos i temes pendents que em marejen el cap (dentista urgent, canviar de pis, examens).

Ha sigut un viatge molt llarg i molt cansat, i molt solitari també. M’he sentit molt miserable tots els segons que ha durat, i ara mateix em sent incomodíssima amb la situació, i no sé què fer amb res ni on clavar-me ni què beure per a que se me passe.

Cosa que em duu a la meua conclusió respecte al tema que estàvem tractant: Açò és una bogeria total i quan estàs d’Erasmus et peguen uns sacsons emocionals increïbles que et deixen fet un desastre durant dies o setmanes, depenent de lo bé que sàpia un gestionar-se les seues emocions i del recolzament extern que rebes (véase amigos/mamà/parella).

Em sentia més o menys bé, de sobte eufòricament bé a Sheffield, de sobte rara en tornar a Gandia, de sobte estàs bé i has agafat la teua vida a Gandia com si res hagués passat i no vols tornar, de sobte has de tornar-te’n sola a Sheffield i te sents més sola que mai i no vols estar ací… açò no hi ha déu que ho aguante! I tampoc hi ha déu que ho entenga!

La cosa és que sé que se me passarà tard o d’hora, i que tornaré a estar on fire…

I tot açò demostra que aquest any les coses són distintes, molt més intenses en tots els sentits, amb molts més altibaixos. És un entrenament genial per a la vida, però no és un exemple d’un període de vida normal. Has d’anar adaptant-te a tot el que va venint, aprenent i passant-ho bé sempre que es puga, però sense prendre’t molt seriosament tots els jaleos que et passen pel cap. Petit futur Erasmus: açò et passarà a tu també però no t’espantes, mola molt. Gent que ha de suportar-nos: no sigau massa durs i tingau paciència, que no és fàcil aguantar amb cordura tot el que ens passa concentrat en tan poc temps.

Jo personalment ja no sé què pensar de mi mateixa i de les meues decisions este any. Són com unes vacances de la teua vida real i “no conten”. Això vaig sentir quan vaig tornar en Nadal: és genial, tota una experiència, eres més savi i tot això… però després vaig poder readaptar-me completament a la meua vida allí, vaig reprendre el fil i prou.

Així que depenent de la temporada en la que em trobe, us podré contestar una cosa o una altra, completament distintes, quan em pregunteu “I què tal açò de l’Erasmus?”

I quan us conteste, no em prengau massa seriosament, perque jo mateixa ja no pense prendre’m seriosament res del que sent com a “veritat absoluta sobre ma vida” en aquests mesos que vénen.

La resposta més sincera i crec jo que més universal és que és tota una experiència que tothom hauria de viure almenys un cop en la seua vida. Així que no s’ho penseu, i vingau-se’n sense por. Després de tot, si la cosa ix malament,sempre ens quedarà el Valium, i encara hi ha psiquiatres “del seguro”…


Sheffield way of life: Essays, turisme, fred i festa amb la Mon

Sembla mentida que haja deixat passar quasi tres setmanes des de l’últim post.

Primer : disculpeu-me. Sé que és dur estar tant de temps sense saber de la meua super-cool vida. Sé que durant aquestos dies no heu pogut ni dormir preguntant-vos què havia sigut de mi. Doncs bé, no patiu més: estic bé. Bé, Ara estic genialment bé, però la setmana passada va ser un poc setmana de mierde, i l’anterior supose que simplement una setmana avorrida i normal, així que poc d’ella us contaré.

Sí que us explicaré què va fer de la meua última setmana de novembre un autèntic fàstic-infern, i què i quí va fer que la meua sort i el meu estat d’ànim canviaren. Les raons, aquí davall. Benvinguts de nous, nens i nenes, a un nou post d’aquesta claraensheffield:

(Aprofite aquesta presentació per penjar-vos per fi una de les fotos de l’actuació que vaig fer fa ja un temps i que no he tingut en el meu poder fins ara)

La primera raó de la meua desesperació de la setmana passada va ser l’assaig que havia d’entregar per a Hegel and his critics. 3000 paraules que semblaven inabastables, llibres que no entenia ni en la seua versió espanyola i apunts bastant inútils. Va cundir el pánico, però això solament 4 dies abans de la data d’entrega. Com sol passar -com EM sol passar-, els dies d’abans solament va cundir la desorientació, la desinspiració i la gosera. Sí, ho sé, ” Ya lo haré luego” es el meu lema: no intenteu canviar-me U.U

Així que sí, faltaven 4 dies per entregar un assaig que encara no sabia ni cóm abordar, i vaig començar a estressar-me. No em malinterpreteu: una mica d’estress de tant en tant m’agrada, em fa sentir viva i treballadoreta. És la sal de la vida, i bé, com els resultats em solen compensar, a fí de comptes és bien. Però clar, eixa és una de les coses que aprecies quan ja han passat, però que en el moment de fer-les són bastant bastant tocada de collons. I tocada de collons em sentia jo.

Vaig haver de lluitar al costat del despertador per dur a terme la dura empresa de despertar a un cos i a un cervell acostumats a dormir fins a les dotze, i creieu-me: va ser tot menys fàcil. Vés a la biblioteca perquè a casa et distraus i sempre trobes coses a fer menys posar-te a estudiar, busca la Filosofia del dret de Hegel en castellà, per internet, i aconsegueix passar-la a un format còmode per imprimir-la perquè sense subratllar el que lliges no eres ningú, passa a net i a intel·ligible els powerpoints del professor sobre el tema del treball, mira els absolutament salva-vides apunts del Villodre i trau-los el suc per poder adaptar alguna cosa… un estress total. 3000 paraules???!!! La diversió estava assegurada.

Així que vaig passar moltes moltes hores clavada a la biblioteca bevent café i menjant merda ràpida per no parar, i lluitant -i perdent- per no entrar al facebook cada 20 minuts. Vaig conèixer a un motivao d’Uganda que em va estar convidant a cafés i xocolatines úber-calòriques i que em va salvar una mica la vida. Des d’aquí: gràcies. Ara pese com dos quilos més, però almenys aleshores em vaig poder mantenir desperta.
I com que se’m va fer tan tard i jo visc, com ja sabeu, en la quinta ostia, vaig anar a dormir a casa d’Alex, i des d’eixe moment la meua vida va ser : biblioteca-casa Alex-biblioteca-casa Alex- biblioteca. Hores i hores davant de l’ordinador sense parar mentre la gent al teu voltant no para de fer coses guais i eixir de festeta no és fàcil, però almenys tenia un llit prop, i ajuda, benvinguda ajuda, amb l’anglés.

Doncs entre això, que necessitava dormir i una dutxa urgent, que trobava a faltar a Adri, i que em vaig enterar que ja no tinc quatre sinò tres gats, la veritat és que el dissabte per la nit em sentia bastant desgraciada. I no solament desgraciada, sinò avorrida, cansada, lletja, grossa, bruta, sola… molt mal, la veritat. Però gràcies als déus, vaig trobar un article súper aclaridor sobre el tema que estava treballant que em va salvar la vida, i vaig poder acabar el treball a temps, i mig corregit. Mig, que no tot, per falta de temps: però sabeu què? M’era absolutament igual en el moment d’entregar-lo, i m’és igual ara: només volia que acabar d’una volta i, a més, vaig aprendre molt sobre Hegel fent-lo. La nota és el que menys em preocupa. (Sí, em faig major, perles…)

Bé, doncs per fi vaig poder tornar a casa i dormiiir, dormiiir, dormiiiir… Podria haver-vos contat la meua odissea aleshores, però només pensar en passar un segon més escrivint a l’ordinador em feia venir ganes de potar, i clar, no era plan. Descans era el que necessitava, i això vaig fer: descansar.

El dia següent era dimecres i festa, i la Montse em va trucar per si voliem fer cosetes i sortir de nostra puta respectiva casa i que ens donara un poc el …”sol”. I això vam fer: vam anar allà les 4 a correus a per cosetes i després a recòrrer-nos tota Abbeydale road-London road: carrers connectats que formen una llarguíssima avinguda plagada de tendes curioses i  de segona mà i restaurants i supermercats de totes les nacionalitats.

Vam anar a una petita cafeteria-llibreria súper curiosa on els amos, un poc hippies ells i més simpàtics que el món, fan cada dia pastissos i demés delícies i te’ls pots prendre en les dues sales de dalt: dues cambres que són típiques sales d’estar angleses i on et pots trobar, a banda del mobiliari antic, moltíssims llibres, un piano i una guitarra, i els pots utilitzar lliurement. És caret, però per un cop val molt la pena.

Després, vam trobar un restaurant japonés molt molt petit però bastant barat on vam sopar bastant bé per 7 lliures cadascuna, i on a més ens vam fer un fart de riure intentant agafar l’arròs amb els bastonets.

I no contentes amb açò, vam decidir anar també al cine, que amb el carnet d’estudiant i amb un descompte especial de 2×1 que et fan els dimecres si eres Orange, ens ix per 2 lliures a cadascuna. Mongetes i Marilyn. No va ser una obra d’art però no va estar malament. Per passar l’estona ja anava bé.

No voliem que la nit acabara, i vam anar a fer-nos una birreta a un pub que vam trobar pel camí on ens vam fer fotos tan absurdes com aquestes:

—He de fer un aclariment per aquesta última: és un “joc” estúpid: intenteu passar el braç, començant pel colze, per l’altre mentre es subjecteu el nas. No podeu? Doncs nosaltres sí, i ens va semblar digne d’immortalitzar—

A les 12 ens van tirar, i plovia i ja no trobàrem res obert, així que anàrem a peu fins a sa casa i vam dormir les dues allí.
Al dia següent vaig anar a classe, on el tio bo de classe, un amic d’Alex que és escalador i que també li diuen Alex, em va dir que divendres hi hauria festeta interessant al Penelopes: sí, com haureu notat, la meua sort estava canviant, però la cosa no havia fet més que començar.

Carlos i Adela, companys de classe de Política, em van dir que els primers assaigs ja estaven corregits, i vaig anar corrent i amb el cor al puny a recollir el meu… i tenia un 71!!! Que ací és com un Excel·lent, un First!!! =D . Em vaig quedar amb una cara d’incredulitat-felicitat que em va durar tot el dia, i amb la feliç notícia em vaig compensar amb el 7é llibre de Harry Potter (el 6é ha sigut el primer llibre que he llegit completament en anglés, i estic ben orgullosa de mi) i algunes tonteries més.

Només quedava partir la pana el divendres, i ho vam fer: Concert de reggae al Penelopes, on ens vam trobar a l’Alex escalador i als seus amics, i on ens ho vam més que regozar ballant entre un bon grapat de xics més que guapos (açò està ple! que eren lletjos era una sucia mentira!). Així vam conèixer a Ozzy, un xic més que majo que es va oferir a dur-nos amb la furgo al dia següent al Peak District: al camp, al costat de Sheffield, lloc súper famos per anar a escalar (este xic també és escalador, com Jamie i Alex), i on la Montse i jo vam passar més fred que en tota nostra vida =S. Unes ventades impossibles, fang i aigua-neu, i un paisatge bastant marcià. Va molar moltíssim, i després a una mena d’alberg en el poblet del costat ens esperava un súper merescut brownie i tres xocolates amb Baileys.

Les fotos no tenen pèrdua (jo no notava ni les mans, i a més amb les botes recién estrenades…muchita tela)

Eixa nit era l’aniversari de l’Alex, i vam anar a un lloc on feien un concert benèfic que va ser més que interessant. La gent després no feia molta festa, així que la Montse i jo vam tornar a casa, a ma casa, on veierem un capítol de Community a l’ordinador abans de caure rodones: massa activitat, massa emocions en solament un cap de setmana. Necessitavem dormir molt, i així vam fer.

Aquesta matí ella s’ha pirat, i jo he estat per ací fent la paloma i ordenant un poc aquesta lleonera. I res, açò és el que ha passat que valga la pena contar.

Bé, això i que estic descobrint cada dia més cóm m’agrades, Mon, i cóm et trobaré a faltar quan te’n vages en Febrer. Eres una tia més que genial, súper llesta i molt molt graciosa (me muir de la risa veient cóm et rius com una nena dels estornuts raros de la penya, per exemple XD), i m’alegre moltíssim d’haver-te conegut. Sense tú aquest Erasmus estaria sent la meitat de divertit i de surrealista, i no tindria a ningú a qui “posmodernitzar” a altas horas de la madrugada ni a ningú amb qui romper la pana en el danceflooor, eixe lloc on no connectava tan bé amb ningú des d’Imma.

Així que ho intente ara amb l’autoritat que em prorporciona “salir por internet” i et demane, por todos los dioses: NO TE PIRES ENCARA!!! BUSCA UNA FEINA ACÍ I QUEDA’T AMB MI!!!

A tú et dedique este post per intentar comprar el teu amor, i  perquè t’ho mereixes molt  =)

—-

——-

PD: PER QUÈ, DESTÍ CRUEL, FAS QUE TOTES LES BONES AMIGUES QUE FAIG VISQUEN TAN LLUNY DE MIIIIII!!!! ACABARÀ AÇÒ ALGUN DIA??? =_(  HAURÉ DE RESIGNAR-ME  ETERNAMENT AMB TINDRE SOLAMENT LES PILILES A PROP???